El Blog d'en Toni un home de taller, obra i despatx!
El Blog d'en Toni un home de taller, obra i despatx!
Aquí trobaràs un espai on comparteixo experiències, reflexions, critiques i coneixements del dia a dia dins el món de les obres, reformes i interiorisme. Després de tants anys a peu d’obra, i al capdavant de projectes i empreses he après que darrere de cada projecte hi ha molt més que materials i pressupostos: hi ha persones, decisions, reptes i solucions reals que val la pena explicar.
L’objectiu d’aquest blog no és vendre res, sinó compartir allò que sé i oferir una mirada honesta sobre la feina. Parlaré de temes pràctics, curiositats, errors habituals, consells útils i tot allò que pot ajudar a entendre millor aquest ofici que tant m’apassiona.
Si t’interessa el món de les reformes, vols aprendre a evitar mals de cap o simplement tens curiositat per saber què passa rere bastidors d’una obra, ets al lloc adequat.
En els últims deu anys la meva vida canvia constantment.
Canvio de lloc, canvio de manera de viure, canvio de prioritats.
He fet i desfet cases, he carregat caixes, he començat de nou moltes vegades.
I arriba un moment en què això desgasta.
No per l’esforç, sinó perquè cada canvi implica perdre espai, records, continuïtat.
Les cases tradicionals no estan pensades per canviar.
Són rígides, pesades, fixes en un temps que ja no existeix quan la vida es mou.
Ara estic construint una casa que pot canviar amb mi.
No una casa definitiva.
Una casa que acompanya.
No estic buscant trobar la casa perfecta.
M’interessa una casa que pugui transformar-se.
Que si un dia necessito més espai familiari, hi pugui afegir.
Que si un dia vull reduir i simplificar, ho pugui fer sense drames.
Que si la vida pren una direcció nova, la casa la pugui seguir.
No vull tornar a traslladar-me cada vegada que canvio.
Vull que la casa em segueixi.
Aquesta casa no és només per mi.
La penso com una cosa que un dia ell podrà fer seva.
No com una herència pesada, rígida, que cal aguantar per compromís.
Sinó com un lloc viu, adaptable, que podrà transformar segons qui sigui ell.
Si ell vol ampliar.
Si vol dividir espais.
Si vol convertir una sala en un taller.
Si vol reduir i viatjar.
La casa li ho podrà permetre sense tornar a començar des de zero.
Això per mi és un regal real.
No és deixar-li propietat.
És deixar-li llibertat.
La construcció tradicional es repeteix.
Sempre els mateixos passos, els mateixos oficis, els mateixos problemes, els mateixos temps morts, els mateixos pressupostos inflats.
És monòtona. És lenta. És pesada.
Sincerament, m’avorreix.
Ja no m’interessa aquella manera de fer.
Vull simplicat i claredat.
Vull muntar la casa, no patir-la.
I sobretot, vull que el valor de l’espai no estigui en el cost, sinó en la vida que permet.
No és una idea en un paper.
No és un render.
És la casa on viuré.
I la vull obrir perquè es pugui veure, caminar, sentir.
Sense decoració exagerada.
Sense posar-la bonica per la foto.
Tal com és.
Si el que hi veus et parla, si hi reconeixes una manera més amable de viure, llavors ens asseurem i pensarem la teva.
No per reproduir-la.
Per fer-la teva.
Hi ha una frase molt popular en el món de la construcció i les reformes que diu que una obra pot ser bona, bonica o barata, però mai les tres coses alhora. I amb els anys t’asseguro que ho he comprovat una i altra vegada.
És una d’aquelles veritats incòmodes que costa acceptar, però que tothom acaba entenent tard o d’hora: quan tries el preu més baix, renuncies a alguna cosa.
Quan algú em demana que una feina surti “bo i barat”, el que acostumo a pensar és que el resultat final no serà el que esperava. Perquè per fer les coses bé, amb bons materials i bons acabats, cal temps i cal invertir-hi.
Fer-ho barat vol dir simplificar, reduir processos, triar materials més econòmics o prescindir de detalls que fan la diferència. El resultat pot ser correcte, però no tindrà aquell punt de qualitat o estètica que converteix una obra en una feina ben feta.
Al final, serà funcional, però no lluirà.
Aquesta és potser la combinació més perillosa. Quan algú et ven una feina que sembla perfecta i molt barata, alguna cosa no quadra.
Pot ser que els materials siguin de baixa qualitat, que no hi hagi assegurances, que no es compleixin normatives o que la feina s’hagi fet de pressa i sense cap control. Pot quedar bonic al principi, però no durarà. I el que avui sembla un estalvi, demà és una despesa doble.
En aquest ofici ho he vist moltes vegades: el paviment que es desenganxa, la porta que es torça, la humitat que apareix... Tot perquè es va voler fer “barat i bonic”.
I aquí és on, per mi, hi ha la combinació ideal. Fer les coses bé i que quedin bé té un cost, i no passa res per reconèixer-ho.
Quan una feina està ben feta, amb materials de qualitat, amb temps i amb professionalitat, es nota. Dura, funciona i manté el seu aspecte al llarg dels anys.
És cert que no serà l’opció més barata, però sí que serà la més econòmica a la llarga. Perquè una obra ben feta no s’ha de repetir, no dona problemes i manté el seu valor.
Quan algú em demana un pressupost, sempre intento ser molt clar: no existeix el “bo, bonic i barat” alhora. Si vols qualitat i bon resultat, tindrà un cost. Si vols que sigui econòmic, caldrà renunciar a alguna cosa.
I no és cap excusa, és simplement la realitat d’aquest ofici i de qualsevol feina ben feta.
Fer les coses bé costa, però costa una sola vegada. Fer-les malament, barates i de pressa, acaba sortint molt més car.
Quantes vegades hem sentit algú dir “si és només una petita reforma, no cal complicar-se amb permisos”? És una frase molt habitual, sobretot quan parlem d’obres menors com canviar una finestra, aixecar un petit mur o reformar un bany. Però darrere d’aquesta aparent simplicitat s’amaga un error molt comú: pensar que complir la legalitat és un tràmit innecessari. I res més lluny de la realitat.
La veritat és que fer les coses bé des del principi és la millor inversió que podem fer en qualsevol obra, per petita que sigui. Quan iniciem un projecte –ja sigui una reforma domèstica o la construcció d’un edifici sencer– entrem en un terreny regulat per normatives, ordenances i procediments que tenen un objectiu molt clar: garantir la seguretat, la convivència i el respecte a l’entorn urbà.
Moltes vegades, el que frena és la por a la burocràcia o la idea que “trigarà molt” o “serà molt car”. Però sovint aquesta percepció no té fonament. Una llicència d’obra menor pot costar entre 20 i 40 € segons l’ajuntament, un import molt assumible si el comparem amb els possibles problemes d’actuar sense permís.
Perquè sí: les sancions per obres il·legals existeixen i poden ser molt més cares del que imaginem. En molts casos, una multa pot superar amb escreix el cost de la reforma i fins i tot duplicar-lo.
Més enllà de l’aspecte econòmic, complir amb la legalitat ens estalvia mals de cap i conflictes. Les obres sense autorització poden comportar denúncies de veïns, ordres de paralització, obligació de desfer el que ja hem fet o fins i tot dificultats futures si volem vendre o llogar l’immoble. I tot això per no haver dedicat uns minuts a informar-nos i fer el tràmit com cal.
Per això, el més intel·ligent que podem fer abans d’iniciar qualsevol obra és informar-nos bé: preguntar a l’ajuntament quins permisos necessitem, quina documentació cal aportar i quins terminis hi ha. Aquest petit pas ens dona tranquil·litat i ens permet centrar-nos en allò realment important: que el nostre projecte arribi a bon port.
Complir amb la legalitat no és una trava, sinó un acte de responsabilitat i previsió. És entendre que la ciutat, els edificis i els espais que compartim funcionen millor quan tots juguem amb les mateixes regles. I és, sobretot, una manera de respectar-nos a nosaltres mateixos, al nostre temps i als nostres recursos.
Fer les coses bé des del principi no només ens evita problemes: ens dona la seguretat que el que construïm –sigui una reforma mínima o una gran obra– té uns fonaments sòlids, legals i tranquils. I això, al cap i a la fi, és el millor punt de partida per a qualsevol projecte.
Invertir en tranquil·litat també és invertir en el teu projecte.
I si tot aquest món de tràmits administratius et sembla un laberint o simplement no vols perdre temps en paperassa, nosaltres estem aquí per ajudar-te.
Quan decidim reformar casa nostra, sovint ho fem moguts per una necessitat immediata: guanyar espai, renovar un bany antic o donar un aire nou a la cuina. Però reformar no hauria de ser només una resposta a l’ara i aquí. Una reforma ben pensada pot ser molt més que un canvi estètic: pot convertir-se en una inversió a llarg termini que millora el nostre confort, augmenta el valor de l’habitatge i redueix el nostre impacte ambiental.
Fer una reforma és molt més que enderrocar parets i escollir rajoles. És l’oportunitat perfecta per repensar com vivim i com volem viure en el futur. Potser ara no necessitem tant d’espai d’emmagatzematge, però d’aquí a uns anys sí. O potser un petit canvi en la distribució actual ens permetrà aprofitar millor la llum natural i reduir el consum energètic.
Aquests detalls, que sovint passen desapercebuts quan actuem amb presses, són els que marquen la diferència entre una reforma improvisada i una reforma amb cap. Perquè el valor d’una obra no es mesura només pel resultat immediat, sinó per com s’adapta a les nostres necessitats a llarg termini.
Quan parlem de confort, sovint pensem només en el disseny o en la distribució de l’espai. Però el confort real també passa per l’eficiència energètica. Aïllar bé les parets, millorar les finestres, apostar per sistemes de climatització eficients o aprofitar la llum natural no només ens fa sentir millor a casa: també ens permet reduir consums i despeses.
A més, una reforma amb criteris d’eficiència energètica revaloritza l’habitatge. Avui dia, cada vegada més compradors i llogaters tenen en compte el consum energètic a l’hora de prendre decisions. Un immoble eficient no és només més confortable, sinó també més atractiu al mercat.
La sostenibilitat ja no és un luxe ni una moda: és una necessitat. Triar materials duradors i reciclables, reutilitzar el que ja tenim quan sigui possible o reduir residus durant les obres són decisions que milloren el planeta i també milloren casa nostra.
A més, la sostenibilitat afegeix valor a la reforma des d’un altre punt de vista: el de la responsabilitat. Saber que el nostre projecte s’ha fet respectant l’entorn i pensant en el futur ens dona la tranquil·litat d’haver pres decisions encertades.
Reformar amb cap vol dir mirar més enllà de l’estètica immediata i entendre que cada decisió que prenem avui tindrà un impacte demà. Vol dir pensar en com evolucionaran les nostres necessitats, en com reduir consums i costos i en com fer que la nostra llar sigui més còmoda, eficient i sostenible.
Perquè una bona reforma no és la que només transforma un espai. És aquella que millora la nostra qualitat de vida, augmenta el valor del nostre habitatge i cuida del nostre entorn.
Invertir en confort, eficiència i sostenibilitat és invertir en el teu futur.
I si no saps per on començar o et costa decidir quines millores poden tenir més impacte a llarg termini, nosaltres estem aquí per ajudar-te.
T’acompanyem en tot el procés perquè la teva reforma sigui molt més que un canvi estètic: sigui una decisió intel·ligent, duradora i plena de valor.
En el món de les reformes hi ha idees que, a primera vista, poden semblar pràctiques i econòmiques… però que en realitat amaguen riscos molt seriosos. Una de les més habituals és la proposta d’instal·lar un nou paviment o revestiment directament sobre l’antic, sense retirar-lo.
A simple vista pot semblar una solució ràpida i neta: menys enderroc, menys runa, menys temps. Però fer-ho així és un error greu que pot comportar conseqüències estructurals i econòmiques importants a mitjà i llarg termini.
Quan un edifici es dissenya i es construeix, cada element estructural està calculat per suportar unes càrregues concretes: el pes propi de l’edifici, el dels materials, el mobiliari, les persones i l’ús previst. Aquests càlculs són precisos i, generalment, no contemplen sobrecàrregues addicionals no previstes, com ara col·locar un paviment nou sobre l’existent.
Vegem-ho amb números, perquè aquí és on la realitat parla per si sola:
Suposem un paviment ceràmic amb el seu adhesiu que afegeixi aproximadament 35 kg/m².
Imaginem un edifici de 7 plantes amb 4 habitatges per planta, i que cada habitatge tingui uns 90 m².
Fent els càlculs:
4 habitatges × 90 m² = 360 m² per planta
360 m² × 7 plantes = 2.520 m² totals
2.520 m² × 35 kg/m² = 88.200 kg addicionals
Més de 88 tones de pes extra que l’estructura haurà de suportar sense haver estat dissenyada per fer-ho.
I ara la pregunta clau:
Creus que, quan es va projectar aquest edifici, algú va calcular un sobrepès de 88 tones només per afegir un segon paviment?
La resposta és clara: no. I aquest excés de càrrega, que pot semblar insignificant pis per pis, es converteix en un risc real per a l’estructura quan el multipliquem per tot l’edifici.
El pes no és l’únic problema. Quan col·loquem un paviment nou sobre l’antic, estem amagant l’estat real del suport existent. Si aquest antic paviment presenta esquerdes, zones despreses, humitats o qualsevol altre defecte, tard o d’hora aquests problemes acabaran afectant també el nou paviment.
El resultat pot ser:
Despreniments i trencaments prematurs.
Irregularitats a la superfície.
Humitats o filtracions difícils de detectar.
Reparacions molt més cares i complexes en el futur.
Tot això es pot evitar simplement fent les coses bé des del principi: retirant l’antic paviment, revisant el suport i treballant sobre una base segura i estable.
Si una empresa et recomana col·locar un paviment nou sobre un d’antic sense valorar l’estat del suport ni considerar el sobrepès que afegeix, això ja diu molt del seu coneixement tècnic.
Potser tenen capacitat per executar la feina, però no tenen els coneixements necessaris per assessorar-te correctament. I això és fonamental: una reforma no és només posar materials, és entendre com aquests materials interactuen amb l’edifici i com afectaran el seu comportament amb el pas dels anys.
Retirar el paviment antic abans de col·locar-ne un de nou no és una despesa extra, és una inversió en seguretat, durabilitat i tranquil·litat.
Ens permet revisar l’estat del suport, reparar el que calgui i assegurar que el nou material treballarà en condicions òptimes. A més, d’aquesta manera evitem riscos estructurals i assegurem la vida útil de la nostra reforma.
Fer les coses bé des del principi sempre surt més barat que haver de corregir errors més endavant.
I si vols assegurar-te que cada decisió en la teva reforma es pren amb criteri tècnic i visió de futur, nosaltres estem aquí per ajudar-te.
T’acompanyem en tot el procés perquè cada pas estigui fonamentat tècnicament i pensat a llarg termini.
Quan ens plantegem fer una reforma, una de les decisions més importants que podem prendre és si volem aprofitar l’ocasió per millorar l’eficiència energètica de casa nostra. Aïllar millor, substituir finestres, renovar el sistema de calefacció o apostar per l’energia solar són millores que cada vegada més persones tenen en compte.
Però com tota decisió, també té els seus pros i contres. En aquest article reflexionem sobre què guanyem i què hem de tenir en compte abans de fer aquesta inversió.
La raó més evident per millorar l’eficiència energètica és l’estalvi. Tot i que la inversió inicial pot ser més alta, la reducció en el consum energètic es nota des del primer dia. Amb un bon aïllament, finestres adequades i sistemes eficients, la factura de la llum i el gas pot reduir-se notablement.
Amb el temps, aquesta reducció compensa i supera la despesa inicial.
Un habitatge eficient no és només més barat de mantenir, també és més confortable. Temperatures més estables, menys corrents d’aire, millor qualitat de l’aire interior i menys sorolls exteriors són només alguns dels beneficis.
En definitiva, invertir en eficiència és invertir en qualitat de vida.
Cada acció compta. Reduir el consum energètic significa menys emissions de CO₂ i menys impacte ambiental. Triar opcions sostenibles a casa és una manera directa i pràctica de contribuir a la lluita contra el canvi climàtic sense renunciar a la comoditat.
Els edificis eficients energèticament són cada vegada més demandats. Un habitatge amb millor qualificació energètica guanya valor al mercat i es fa més atractiu tant per a futurs compradors com per a llogaters.
En un mercat cada vegada més conscient, aquesta millora pot marcar la diferència.
És el principal inconvenient. Millorar l’eficiència energètica implica sovint una despesa inicial considerable, especialment si cal substituir finestres, instal·lar nous sistemes de climatització o afegir aïllament.
Tot i que és una inversió que es recupera amb el temps, cal tenir clar que no sempre veurem els resultats immediatament.
Relacionat amb el punt anterior: l’estalvi econòmic es nota progressivament. Depenent de l’actuació i dels hàbits de consum, poden passar anys fins que el que hem invertit es vegi compensat completament. És important entendre que l’eficiència és una cursa de fons, no un esprint.
Algunes millores d’eficiència poden implicar intervencions més grans del que havíem previst inicialment. Aïllar parets, canviar finestres o millorar el sistema de calefacció pot requerir més temps d’obra, més planificació i més pressupost.
Tot i els inconvenients, la balança sol decantar-se clarament cap al costat dels beneficis. Millorar l’eficiència energètica és una manera intel·ligent d’aprofitar una reforma per fer que casa nostra sigui més còmoda, més econòmica i més respectuosa amb el planeta.
És cert que cal planificar bé i analitzar el pressupost, però si mirem més enllà del curt termini, pocs projectes tenen un impacte tan positiu com aquest.
Reformar no és només canviar l’aspecte d’un espai, és una oportunitat per transformar-lo en un lloc més eficient i sostenible.
I encara que cada llar i cada pressupost sigui diferent, reflexionar sobre l’eficiència energètica és un pas essencial per prendre decisions intel·ligents i duradores.
Quan algú em pregunta quin és el millor material per als tancaments d’una casa –si alumini, fusta o PVC–, la meva resposta sempre és la mateixa: depèn. No hi ha una resposta universal perquè cada habitatge, cada projecte i cada persona tenen necessitats diferents.
El que sí que tinc clar, després d’anys treballant com a fuster, és que entendre les característiques de cada material i reflexionar sobre què busquem realment és essencial abans de decidir.
Sovint busquem respostes simples, però la realitat és que cada opció té els seus punts forts i febles. No és el mateix reformar un pis a la ciutat que rehabilitar una casa antiga o fer obra nova en una zona de muntanya.
Abans de triar, sempre recomano pensar en el clima, el nivell d’aïllament que necessites, el manteniment que vols assumir i l’estètica que t’agrada. Amb això clar, la decisió es torna molt més fàcil.
L’alumini és molt valorat per la seva rigidesa, resistència i llarga vida útil. No es deforma amb el temps, suporta bé el vent, el sol i la pluja, i pràcticament no necessita manteniment. Per a grans obertures o zones amb condicions climàtiques exigents, pot ser una molt bona opció.
Tot i així, cal tenir en compte que el seu aïllament tèrmic no és tan natural com el d’altres materials, i per aconseguir bons resultats cal optar per perfils amb trencament de pont tèrmic. També és habitual que el preu sigui més elevat que el del PVC.
El PVC ha guanyat molt terreny en els darrers anys. És eficient energèticament, assequible i pràcticament sense manteniment. Ofereix un bon aïllament tèrmic i acústic i, per a molts habitatges urbans, és una opció molt equilibrada.
Ara bé, no tot són avantatges: no té la mateixa rigidesa que l’alumini per a grans superfícies i té menys opcions d’acabats. A més, en zones molt càlides, si no és d’alta qualitat, pot patir deformacions amb el temps.
I arribem a la fusta. Com a fuster, no puc evitar tenir-hi una especial debilitat. Per mi, la fusta és el millor material per a un tancament: és natural, càlida, estèticament preciosa i, a més, un excel·lent aïllant tèrmic i acústic de forma natural. Cap altre material aconsegueix transmetre la mateixa sensació d’acollida i autenticitat dins d’una casa.
És cert que necessita més manteniment que l’alumini o el PVC. Cal cuidar-la, protegir-la i revisar-la amb el temps. Però també és cert que si es fa bé, pot durar dècades en perfectes condicions.
Per això sempre dic que, si valores l’artesania, el confort i el caràcter d’un espai, la fusta no només és una opció: és una inversió en qualitat i bellesa.
No hi ha un únic material “correcte”. El millor és aquell que respon millor a les teves necessitats i prioritats:
Si vols resistència i poca cura, l’alumini és el teu aliat.
Si busques eficiència i bon preu, el PVC pot ser una bona elecció.
I si, com jo, valores naturalitat, confort i personalitat, la fusta és, sens dubte, la millor aposta.
Els tancaments tenen un paper molt més important del que sembla: afecten el confort, el consum energètic, l’estètica i fins i tot el valor del teu habitatge. Per això sempre recomano prendre aquesta decisió amb calma, coneixement i visió de futur.
Perquè, al final, una finestra no és només una obertura a l’exterior: és també una manera de donar caràcter i vida a casa teva.
Amb els anys, he vist com el món de la construcció i les reformes ha evolucionat moltíssim. Avui disposem de materials capaços de simular-ne d’altres, no com a imitacions barates, sinó com a solucions tècniques que combinen estètica, funcionalitat i rendiment. I és important entendre aquesta diferència: no es tracta d’enganyar l’ull, sinó d’oferir alternatives que responguin millor a les necessitats actuals dels edificis i dels espais.
Cada material té unes propietats úniques: la fusta aporta calidesa i noblesa, la pedra és sòlida i duradora, el metall és resistent i estable. Però aquestes mateixes propietats poden ser limitacions segons l’espai, el pressupost o les condicions ambientals.
Per això, moltes vegades recorro a materials que simulen l’aspecte o el comportament d’un altre material per aprofitar-ne els avantatges sense haver de patir-ne els inconvenients. I no es tracta d’enganyar, sinó de trobar el millor equilibri entre aparença, cost, manteniment i funcionalitat.
Hi ha situacions on el material natural pot no ser viable. Per exemple, la fusta natural en exteriors molt exposats al sol i la pluja requereix un manteniment regular i pot patir deformacions amb el temps. En canvi, un perfil d’alumini amb acabat que simula la textura i el color de la fusta ofereix una aparença molt similar, però amb una resistència i estabilitat superiors.
El mateix passa amb la ceràmica que simula pedra: conserva l’aspecte natural i elegant, però pesa menys, és més econòmica i molt més fàcil d’instal·lar. En aquests casos, la simulació no és una imitació pobra, sinó una evolució tècnica que aporta funcionalitat sense renunciar a l’estètica.
Els avenços en fabricació han fet que aquests materials siguin cada vegada més realistes i sofisticats. La tecnologia permet aconseguir textures, colors i detalls que abans eren impensables. I això obre la porta a solucions molt interessants, especialment en projectes on l’equilibri entre rendiment i aparença és clau.
Com a professional, valoro molt aquesta evolució perquè em permet adaptar el material a la funció, no al revés. Si una superfície ha de ser molt resistent a la humitat, puc triar un recobriment tècnic que simuli fusta. Si vull la presència imponent de la pedra en una paret interior, puc optar per panells lleugers que n’ofereixin l’aspecte sense el pes ni el cost.
Tot i els avantatges, sempre dic el mateix: un material que simula un altre no deixa de ser el que és. Pot oferir una aparença similar, però les seves propietats físiques i el seu comportament són diferents.
Per això, abans de decidir, cal entendre què esperem d’aquell element. Si el que busquem és autenticitat, textura natural i envelliment amb caràcter, potser el material original és insubstituïble. Si en canvi busquem practicitat, durabilitat o rendiment tècnic, la simulació pot ser l’opció més intel·ligent.
Amb el temps he après que tan important com saber escollir el material és saber-lo col·locar. Un material excel·lent, mal posat, pot donar més problemes que un de senzill ben instal·lat. La manera com es prepara el suport, les eines i productes que s’utilitzen i la cura en els detalls d’execució són tan determinants com la pròpia qualitat del material.
La instal·lació correcta garanteix que el material es comporti com ha de fer-ho i que totes les seves propietats tècniques i estètiques s’aprofitin al màxim. Sense aquesta part, tota la feina prèvia d’elecció pot perdre sentit.
Per mi, els materials que simulen altres són una eina més al servei del projecte. No són rivals dels materials originals, sinó una alternativa que, ben escollida i ben col·locada, pot millorar el resultat final.
El secret és no deixar-se portar només per l’aparença, sinó entendre què ens aporta cada opció, com s’instal·la i com encaixa amb les necessitats reals de l’espai.
Perquè al final, el material adequat col·locat de la manera correcta no només funciona millor, sinó que fa que tot el projecte tingui sentit i perduri en el temps.
Amb els anys treballant en aquest ofici, hi ha una cosa que veig repetir-se gairebé a cada projecte: invertim molt més en el que es veu que en el que no es veu. Escollim rajoles, colors, portes o finestres amb tot detall… però moltes vegades oblidem una part essencial: el suport sobre el qual tot això s’instal·larà. I és justament aquí on comença la diferència entre una obra que dura molts anys i una que comença a donar problemes abans d’hora.
Sempre dic que el suport és com els fonaments d’una casa: no es veuen, però si fallen, res funciona com hauria. Tant si parlem d’un paviment, d’un revestiment, d’una fusteria o d’un tancament, el comportament del material depèn completament de l’estat i la qualitat de la base.
Un terra irregular, una paret amb humitats o una superfície sense cohesió poden fer que, encara que utilitzem el millor material, aquest no treballi correctament. El resultat és sempre el mateix: esquerdes, despreniments, moviments i reparacions innecessàries.
Sovint preparar el suport sembla una pèrdua de temps o de diners perquè “no es veu” i “no llueix”. Però és justament aquest treball invisible el que evita els problemes visibles després.
Treure restes antigues, reparar fissures, anivellar, netejar bé i aplicar els productes adequats són passos que no aporten estètica immediata… però sí durabilitat, seguretat i tranquil·litat.
Cada material té unes necessitats concretes i adaptar-nos-hi és fonamental. Saltar-nos aquesta part per estalviar uns dies o uns euros acostuma a sortir molt més car a la llarga.
He vist molts materials d’alta gamma fallar per culpa d’una base mal preparada, i també solucions més senzilles durar dècades gràcies a un suport ben fet.
Això m’ha ensenyat que no hi ha material, per bo que sigui, capaç de compensar un mal fonament. Si el que hi ha a sota no està en condicions, tot el que hi posem a sobre acabarà fallant tard o d’hora.
Per això, abans de començar qualsevol projecte, sempre reviso a fons l’estat del suport. Analitzo la seva resistència, la planimetria, la neteja i qualsevol patologia que pugui tenir.
Aquest pas pot semblar secundari, però és el que determina la qualitat i la durabilitat de tot el que vindrà després. I és una d’aquelles coses que el client potser no veu, però jo sí… i sé que marca la diferència.
És veritat: invertim molt més en el que es veu que en el que no es veu. Però en realitat, és el que queda ocult el que sosté i dona sentit a la resta.
Una obra no és només allò que es veu quan està acabada, sinó també tot allò que queda amagat i que fa que el resultat sigui sòlid, estable i durador.
Per això sempre insisteixo: preparar bé el suport no és un extra, és una necessitat. Perquè només així podem garantir que tota la inversió que fem en materials i acabats es mantindrà en el temps i oferirà el resultat que esperem.
Si hi ha una cosa que he après amb els anys, és que en una obra el que no es veu sovint és molt més important que el que es veu. A ull nu, el que crida l’atenció són els acabats: el color d’una paret, el disseny d’un paviment, la textura d’un moble… Però darrere de tot això hi ha una sèrie de detalls invisibles que són els que realment determinen si una feina està ben feta o no.
És curiós perquè moltes vegades dediquem gran part del pressupost al que llueix i deixem en segon pla el que queda amagat. I, tanmateix, són aquests detalls amagats els que garanteixen la durabilitat, el confort i el bon funcionament de l’espai.
En el moment d’acabar una obra, tot pot semblar perfecte. Però és amb el pas dels mesos o dels anys quan es veu si la feina s’ha fet bé.
Un paviment pot lluir molt, però si no hi ha hagut un bon anivellament del suport, apareixeran esquerdes o moviments. Una paret pot quedar impecable, però si no s’ha aplicat una bona impermeabilització darrere d’un plat de dutxa, tard o d’hora hi haurà humitats.
Aquests exemples són el dia a dia del nostre ofici. No són errors greus d’execució visible, sinó omissions en allò que no es veu. I aquestes omissions, encara que invisibles al principi, sempre acaben sortint a la llum.
Per explicar-ho millor, aquí deixo alguns detalls “amagats” que per mi són fonamentals:
Aïllaments tèrmics i acústics: ningú els veu un cop l’obra està acabada, però són els que marquen la diferència en el confort d’un habitatge. Un bon aïllament fa que la casa sigui més eficient i que el consum energètic es redueixi notablement.
Impermeabilitzacions: sota un bany, darrere d’una dutxa o sota una terrassa, hi ha capes de protecció que mai veiem però que eviten filtracions i patologies molt costoses de reparar.
Juntes de dilatació: pot semblar un detall sense importància, però col·locar-les correctament evita esquerdes i deformacions quan els materials es dilaten o es contrauen amb els canvis de temperatura.
Imprimacions i preparacions del suport: productes que es fan servir abans de col·locar un material i que garanteixen l’adherència, la durabilitat i el bon funcionament. No es veuen… però sense ells res no funciona com toca.
Cada un d’aquests exemples és un recordatori que el que no es veu és, moltes vegades, el que ho sosté tot.
Qualsevol pot col·locar un paviment, aixecar una paret o muntar un moble. Però el que diferencia un treball correcte d’un treball ben fet són aquests detalls invisibles.
Com a professional, jo dono tant de valor al que queda amagat com al que es veu. Perquè sé que si el que hi ha darrere està ben resolt, el resultat no només serà bonic el primer dia, sinó que seguirà sent-ho al cap dels anys.
Sé que pot ser difícil d’entendre per a qui no es dedica a aquest ofici. Al final, el que no es veu sembla que “no hi sigui”. Però jo ho tinc molt clar: invertir en el que no es veu és invertir en tranquil·litat. És assegurar-se que la reforma no donarà problemes, que l’espai serà còmode i eficient, i que la inversió que s’hi ha fet es mantindrà amb el temps.
Al final, els detalls invisibles són els que donen sentit a tota la resta. I són també els que diferencien una obra feta per durar d’una que només vol impressionar a primera vista.
Amb els anys que porto treballant en aquest ofici, hi ha una frase que he sentit desenes de vegades: “Fes-m’ho el més barat possible.” I no és que estigui malament voler estalviar —tots ho fem—, però el problema apareix quan confonem “barat” amb “econòmic”. Són dues coses molt diferents, i en el món de les obres i les reformes aquesta diferència pot costar molts diners a la llarga.
Ho dic per experiència: intentar estalviar massa sovint acaba sortint molt més car. I no ho dic com a opinió, sinó perquè ho he vist passar moltes vegades.
Una de les situacions més habituals és escollir un material només pel preu. Em trobo sovint amb clients que trien paviments, adhesius o perfils molt econòmics pensant que així reduiran el pressupost global. I és cert, a curt termini s’estalvien diners… però a llarg termini comencen els problemes.
He vist paviments trencar-se o desenganxar-se al cap de pocs mesos per culpa d’un adhesiu de baixa qualitat. He vist finestres barates que al cap d’un hivern ja tenien filtracions o no tancaven bé. I he vist portes “barates” que, al cap d’un any, estaven torçades.
Al final, el que s’ha estalviat al principi s’acaba gastant —i multiplicant— quan toca reparar o substituir allò que no ha resistit.
Un altre cas molt comú és voler estalviar temps i diners saltant-se passos essencials. Per exemple, no fer un bon anivellament abans de col·locar un paviment, no aplicar una imprimació abans d’un revestiment o no impermeabilitzar una zona humida perquè “no es veu”.
El resultat? Paviments que es mouen, rajoles que es desenganxen i humitats que obliguen a aixecar tota la feina i tornar a començar. I això sí que surt car.
Una feina mal feta per voler anar ràpid sempre costa el doble: el que s’ha pagat la primera vegada i el que s’ha de tornar a pagar per arreglar-la.
També hi ha qui pensa que pot simplificar la feina per estalviar una mica. “No cal aquesta capa”, “posa-ho a sobre i ja està”, “no cal canviar això que no es veu”... Frases com aquestes les he sentit moltes vegades. I sovint, el que al principi sembla una petita decisió sense importància acaba convertint-se en un gran problema.
Recordo un cas concret en què no es va voler retirar un vell paviment per estalviar-se la feina. Semblava una bona idea… fins que, al cap d’uns mesos, el nou paviment va començar a aixecar-se perquè el que hi havia a sota estava en mal estat. El que havia estat un “estalvi” de 300 euros es va convertir en una reparació de més de 2.000.
Una cosa que sempre intento explicar és que el cost no és només el que paguem avui, sinó també el que haurem de pagar demà. Un producte de qualitat o una feina ben feta pot costar més d’entrada, però si dura anys sense donar problemes, al final surt molt més econòmic que un producte barat que s’ha de substituir al cap de poc temps.
Per això crec que la millor manera d’estalviar és invertir bé. Triar materials de qualitat, respectar tots els processos i confiar en bones pràctiques professionals potser no serà “el més barat” en aquell moment, però sí que serà el més econòmic a la llarga.
No hi ha res de dolent a voler ajustar un pressupost, però cal fer-ho amb seny. Perquè quan una obra es fa malament per voler estalviar, no només es perd el que s’ha estalviat: es perd també el temps, la tranquil·litat i la confiança.
Per mi, una reforma ben feta no és la més barata ni la més cara: és la que està ben pensada, ben executada i feta per durar. I això, amb el temps, és sempre el que surt més a compte.
Si hi ha una cosa de la qual em sento especialment orgullós és d’haver escollit aquest ofici. Ser fuster no és només treballar amb la fusta. És molt més que això: és aprendre a entendre els materials, a respectar-los i a treure’n el millor. És saber que darrere de cada peça que faig hi ha hores de dedicació, de tècnica, d’experiència i també d’errors que m’han ensenyat més que cap llibre.
Per a mi, un ofici no és només una feina: és una manera d’entendre el món. I en un moment en què sembla que tot hagi de ser ràpid i barat, jo encara crec en el valor de fer les coses bé.
Amb el temps he comprovat que el que diferencia un treball qualsevol d’un treball ben fet són els detalls. Aquells petits gestos que potser ningú veu, però que són els que marquen la diferència.
És el temps que dediques a preparar un suport abans de col·locar-hi res. És la precisió d’un tall, l’ajust perfecte d’una porta o la unió que no es veu però que fa que tot funcioni.
Aquests detalls no s’improvisen. S’aprenen amb anys d’ofici, amb moltes hores de taller i amb la voluntat constant de fer-ho millor cada vegada.
Vivim en una època on tot s’ha de fer de pressa. Però els oficis no entenen de pressa: entenen de temps, de paciència i de respecte pel procés.
Cada projecte té el seu ritme i cada peça necessita el seu moment. Quan vols fer les coses bé, no pots saltar-te passos ni escatimar esforços. I encara que això no es vegi en una foto ni es valori en un pressupost, és el que fa que una feina duri.
He après que la qualitat no es negocia. I quan un client veu que una porta funciona com el primer dia després de vint anys, o que una fusteria s’ha mantingut intacta al llarg del temps, entén el valor real de l’ofici.
Hi ha una sensació difícil d’explicar que només coneix qui treballa amb les mans: l’orgull de veure una feina acabada i saber que està ben feta. Que darrere d’aquell resultat hi ha hores, esforç, coneixement i també passió. Que no hi ha trampes, ni dreceres, ni excuses.
Per a mi, aquest orgull és el que dona sentit a l’ofici. Saber que allò que faig no només és útil i funcional, sinó que també transmet cura, respecte i compromís. Que hi ha una part de mi en cada treball.
A vegades es pensa que els oficis són només qüestió de força o habilitat manual, però jo crec que són sobretot qüestió de mentalitat. És una manera de mirar les coses amb detall, d’entendre els materials, de respectar el procés i d’assumir responsabilitats.
Fer una feina ben feta no és només un objectiu professional: és també una manera de respectar el client, l’espai i un mateix. És deixar empremta.
Quan una obra s’acaba, el que queda no és només el resultat visible, sinó també tot allò que no es veu: la dedicació, la tècnica i la passió que s’hi han posat.
I això, al final, és el que diferencia una feina qualsevol d’una feina que val la pena.
Per això, per mi, l’ofici és molt més que un mitjà de vida: és una manera d’entendre les coses i de donar valor al que faig. I mentre pugui, seguiré treballant amb aquest principi molt clar: que cada feina expliqui qui sóc i com entenc aquest ofici.
Amb els anys, he après que darrere d’un pressupost massa barat sempre hi ha alguna cosa que no quadra. I ho dic sense embuts: si el preu està molt per sota del que és habitual, és perquè alguna cosa no s’està fent bé. Moltes vegades, aquest “estalvi” ve de contractar empreses o autònoms que treballen sense assegurar els seus treballadors, sense assegurança de responsabilitat civil, sense complir la normativa ni les obligacions legals. El que molta gent anomena “pirates”.
I és aquí on comencen els veritables problemes. Perquè potser al principi sembla que tot són avantatges —preus més baixos, terminis més curts— però el risc que s’assumeix és immens, i sempre el paga el mateix: el client.
El primer i més greu dels riscos és aquest: si passa alguna cosa en la teva obra i l’empresa no té assegurança de responsabilitat civil o els treballadors no estan donats d’alta, el responsable legal ets tu com a propietari.
Això vol dir que, en cas d’accident laboral, podries rebre multes molt importants i fins i tot ser denunciat. I no són casos hipotètics: passen cada any. Treballadors que es fan mal en una obra i l’empresa desapareix, i qui ha de respondre és el client.
Tot per haver volgut estalviar uns quants euros al pressupost.
Un altre risc molt seriós és la manca d’assegurança de responsabilitat civil. Aquesta assegurança cobreix els danys que es puguin causar a tercers durant l’execució de l’obra: des de una fuita d’aigua que afecta el veí fins a una paret que es trenca o un accident amb un vianant.
Si l’empresa no té aquesta assegurança i passa alguna cosa, totes les despeses i responsabilitats recauen sobre tu. I aquí ja no parlem de centenars d’euros, sinó de milers o desenes de milers. És un risc enorme que cap client hauria d’assumir.
Aquestes empreses acostumen també a reduir costos en tot allò que no es veu: materials de baixa qualitat, absència de permisos, treballs sense projecte ni direcció tècnica…
Potser la feina queda “bé” el primer dia, però al cap de poc temps comencen a aparèixer problemes: esquerdes, despreniments, humitats o instal·lacions que no compleixen la normativa.
I el pitjor de tot: no hi ha cap garantia. Si alguna cosa falla, ningú respon. Moltes vegades aquestes empreses desapareixen tan ràpid com han arribat, i arreglar el desastre costa molt més del que s’havia “estalviat”.
Quan veig dos pressupostos molt diferents per a una mateixa feina, sé perfectament on és la diferència: en la seguretat, en la legalitat i en la qualitat. Treballar amb tot en regla té un cost: assegurances, cotitzacions, equips de protecció, permisos, formació... No és cap caprici, és responsabilitat i professionalitat.
Quan tot això no es paga, clar que el preu baixa. Però també baixa la seguretat, la garantia i la tranquil·litat. I al final, el que semblava un estalvi pot convertir-se en un problema molt més gran.
Jo sempre he pensat que el client ha de saber en què està invertint. Quan paga un pressupost correcte, no està pagant només la mà d’obra i els materials; està pagant la seguretat, la responsabilitat, el compliment de la llei i la tranquil·litat que si alguna cosa passa, hi haurà algú que hi respondrà.
Si en canvi decideix contractar una empresa “pirata”, ha de ser conscient que tot això desapareix. I potser no passa res… però si passa, el preu que haurà de pagar serà molt més alt que qualsevol pressupost.
Quan algú entra a casa meva per fer-hi un treball, jo no vull només que sigui barat: vull que sigui segur, legal i ben fet. I és el mateix que intento oferir a cada client.
Perquè una obra no és només posar materials i acabar-la ràpid. És fer les coses bé, amb responsabilitat i respecte per la llei. I això, agradi o no, té un cost. Però aquest cost és el que et garanteix tranquil·litat, seguretat i un resultat que durarà anys.